Harakiri de la dissidència independentista

L’independentisme català ha assolit el punt més baix de la seva decadència en el que respecta a discurs i accions polítiques. La mercantilització dels últims acords amb Madrid per part de la plantilla processista com una victòria sense precedents deixa en fora de joc les aspiracions del carrer.

L’amnistia no és més que una solució personalista per a tots aquells que van ser empresonats per marejar massa la perdiu i no per engegar un procés d’independència. Poder parlar català al Congrés només ha consistit a aplicar una capa de purpurina a l’autohumiliació. I celebrar el traspàs de Rodalies és fer veure que és millor injectar-se un verí amb les teves pròpies mans que no que te l’injecti un altre. I, d’aquesta manera i com tot, el potencial de la nació en mans de la classe política nostrada continua degenerant al ritme d’una locomotora carregada de carbó però sense control ni direcció.

És més que evident que Catalunya es troba necessitada de propostes polítiques serioses. Propostes que revifin la dignitat de l’independentisme, marquin un full de ruta seriós i concís i assegurin una cadena de transmissió sòlida entre les paraules i els fets. Però també és cert que anem sobrats de líders d’opinió de la suposada dissidència que es dediquen a llançar consignes buides de contingut, sigui per voluntat pròpia o teledirigits pels gurus de torn.

Qui pretengui construir una alternativa dissident al processisme ha de tenir el coneixement suficient per no cometre els mateixos errors que els adversaris ni proveir-los de recursos com divulgar una ideologia reaccionària perquè aquests et desacreditin. Marcar una línia ideològica purament partidista és el primer pas per desactivar la credibilitat d’un projecte que té com a objectiu assolir la independència del país. En el sentit metafòric és més senzill d’explicar: pretendre jugar a escacs en un nou taulell eliminant les peces negres d’entrada només ho fa qui no sap ni competir ni guanyar.

Amb aquest exercici d’autosabotatge s’aconsegueix que l’adversari t’utilitzi com a crossa acollint-se i amplificant tots els mals que comporta la teva ideologia i, que el teu projecte d’alliberament nacional, quedi relegat al fons del calaix. Ja sabem que una balança de vots només es decanta definitivament en moments de sotrac i fets concrets, no en els debats de contrastos sobre si l’Alcorà o la Torà tenen cabuda al Principat.

Així doncs, cal tenir molt clar, que si l’alternativa política que es proposa com a representant de la dissidència emmascara un partidisme tradicional sota cantarelles independentistes, no és ni alternativa ni dissident sinó més aviat una font de recursos del processisme que l’ajudi a mantenir l’homeòstasi putrefacta del seu ecosistema.

Totes les aspiracions que vagin encaminades a encetar un nou cicle en la política catalana han de partir d’un marc mental ferri i lliure de biaixos personalistes que puguin dispersar el seu potencial de l’objectiu primari. Si un projecte neix per culminar un procés d’independència, cal considerar i transmetre tota la multidimensionalitat que aquest implica, i no plantejar-ho com una simple extrapolació de la política municipalista aplicada a Ripoll.

Tot estat té tres progenitors: nació, llengua i cultura. Aquesta premissa tan senzilla com complexa ha de ser l’únic estendard que dirigeixi una alternativa veritablement independentista. Una alternativa que es comprometi a la seva dissolució un cop assolit el seu objectiu, i que sigui la ciutadania qui decideixi en mans de qui posa el futur de la nostra nació.

És per això que qualsevol proposta política independentista haurà de néixer fora de les ideologies i colors polítics, perquè només així serà capaç d’aglutinar a aquells que tenen clara quina és l’única prioritat d’aquest país: la independència.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *