A les portes de l’inici de la campanya electoral, tota la maquinària partidista treballa contra rellotge per contrarestar la quota més que folgada del “vot” abstencionista. Serà cert que quan s’albira un perill real, la unitat resulta ser l’única via possible. Ho han entès tard i malament; i és que per moltes taules que es tinguin en aquest ofici d’enredar, mai es pot descartar que l’escenari se’t giri en contra.
El seu pressupost en màrqueting està sent prou auster, doncs han decidit compartir l’eslògan catastrofista que qualifica l’abstenció com “un tret al peu”. La realitat és que darrere d’aquesta estratègia comunicativa tan acurada, s’amaga la por a un veritable tret al seu flux de finançament, a la xarxa clientelar que els sustenta i a tot el ventall de càrrecs intermedis (i sub-intermedis) mantinguts que xuclen d’una mamella podrida.
Des dels faristols es llancen crits irats prometent la defensa del país, el bloqueig de les Corts, l’enèsim cop a taula i tots els “ara sí que sí” possibles mentre veuen que si l’aigua els cobria els turmells fa un mes, ara els frega la cintura. Si han dedicat els últims sis anys a carregar-se la moral del país a marxes forçades, quina és l’evidència que garanteixi que aquesta contesa electoral no és una reedició de la seva traïció?
Els partits processistes han demostrat que, entre els seus punts febles, la memòria a curt termini en destaca per sobre de la resta. Si no fos així, costaria molt d’entendre per què continuen demanant el vot a un electorat que inclou mutilats, torturats, empresonats i encausats per terrorisme. Un llistat ben ampli de víctimes que han hagut de pagar “els viatges a la Lluna” d’una classe política que pretén continuar vivint d’un ideari tronat i una estratègia digna de joc de taula.
I sí, “bloquejar” escons a Madrid els podrà ser útil per continuar cobrant prop dels cinc milions d’euros en concepte de subvencions per proveir tota la plantilla partidista. Però si pretenen continuar compensant aquesta despesa de l’erari públic amb deixar anar quatre mots en català des del faristol espanyol, la negligència més flagrant serà d’aquell que continuï permetent-ho.
Tot suport que continuï rebent el processisme és una font més de combustible que perpètua la folklorització del moviment independentista. I aquest sí que és el tret al peu que cal evitar, si de veritat aspirem a un capgirament radical de l’escenari polític. Es tracta de decidir si s’enfonsen ells o nosaltres, si ho fa la seva realitat de cartó pedra o la nostra dignitat ja més que estellada.
Amb el posicionament de l’abstenció com la “candidatura” independentista més sòlida, l’oportunitat de crear un punt d’inflexió en el context polític és clara: els catalans voten, però no a traïdors. Perquè si realment aspirem a un ressorgiment de l’independentisme, aquest passarà primer pel seu enfonsament.
Deixa un comentari