Aquestes últimes setmanes tenim el privilegi de poder gaudir d’una sèrie extensa d’articulistes que, sorprenentment, es declaren dissidents del Procés tot haver estat coautors de l’estafa i principals protagonistes de la ficció que ens han intentat vendre durant l’última dècada. Fins i tot, alguns amb una cara més dura que el ciment armat, ens proposen una sèrie de solucions i propostes, pontificant com ha de seguir Catalunya el camí cap a la seva independència.
Després de la desfeta del Procés i del fet que el sottogoverno sobiranista encapçalat públicament per Jordi Sánchez (internament manat per altres) abandonés l’Assemblea a la seva sort, una sèrie d’activistes independentistes van agafar les regnes de l’entitat i, amb un treball intern incommensurable, van poder posar en marxa el projecte de la llista cívica. Primer de tot cal dir que ni soc sospitós de combregar amb l’Assemblea ni que mai he estat soci, entre altres motius perquè conec de primera mà qui la va crear i per què la va crear. A més, tal com ha dit l’actual president, el vostre estimat Lluís Llach, amb segons qui jo tampoc aniria a una manifestació, sobretot amb qui no vol que Catalunya sigui lliure si no és amb el permís d’Espanya, per exemple ell mateix.
El projecte de la llista cívica va durar quatre anys, van haver de superar moltes votacions, reticències internes, la prudència dels càrrecs electes i, els últims dos anys, l’intent del sottogoverno de recuperar l’entitat. Justament quelcom que van aconseguir amb les últimes eleccions amb la tria del flamant president icona independentista i autor de L’estaca. Això ha tornat a posar a l’entitat sota les ordres del sistema polític sobiranista català, on roman la predominança pujolista des de la Transició. Resumint, han tornat al seny i a l’ordre.
La famosa llista va generar un bon sotrac al món independentista, sobretot perquè el projecte provenia d’una entitat que havia fet seguidisme partidista durant gairebé tot el Procés, i havia estat còmplice de la desfeta final. Les primeres veus crítiques provenien de fora del sistema de partits, fins i tot es van generar una sèrie de propostes alternatives, com per exemple Acord per la Independència, entitat de la qual un servidor forma part. La creença general era que tornava a ser una nova ensarronada partidista i que serviria per recol·locar alguns expolítics i amics varis.
Però no era així, i els que coneixem a fons la qüestió ens vam adonar que la proposta de l’Assemblea va posar molt nerviós a l’aparell processista. Per tant, era evident que la proposta era autèntica i ben plantejada, pretenia fer una llista sense les patums del Procés, encapçalada per l’activisme independentista real, i assolir la independència en cas de majoria parlamentària mitjançant la via unilateral. Evidentment, el sistema va posar en marxa tot el seu aparell mediàtic i va aconseguir aturar el projecte, exactament com han fet fins ara amb qualsevol proposta creada realment per facilitar el camí de Catalunya cap a la seva independència política.
Però no en tenen prou, mai en tenen prou, porten més de quaranta anys amb la paella pel mànec, i no el volen deixar anar. Ara, després del fenomen d’Aliança Catalana, la forta abstenció i l’aparició d’alguns projectes seriosos, les pròximes eleccions se’ls presenten com una batalla ben crua. És per això que estan encetant una campanya per intentar ensarronar l’electorat independentista, venent que l’única solució és aglutinar els partits en una llista de país, un nou Junts x Sí de pa sucat amb oli liderat pels mateixos actors. Una llista de país per salvar els partits de la crema que sembla que es veu a l’horitzó.
Per convèncer acòlits, ens envien una sèrie de falsos herois com Pere Pugès (entre d’altres) a evangelitzar votants. Aquest senyor, a qui només se li coneix militància socialista i que es proclama fundador de l’Assemblea, em sembla un personatge peculiar. Un dia vam coincidir en una xerrada de la meva entitat i em va dir que només ell i dues persones més van crear l’Assemblea. Bé, em sembla curiós que al cap de pocs dies tinguessin la capacitat d’omplir el Palau Sant Jordi, que Lluís Llach fes un concert i que tots els mitjans públics i privats se’n fessin ressò. Està clar que no sabíem que teníem una mina de talent, havent-hi aquests tres activistes independentistes sols i mig desconeguts. És molt probable que el senyor Pugès aprengués molt al partit socialista espanyol, ves a saber.
El que cal tenir clar és que, tot allò que prové de les entitats oficialistes i satèl·lits només són intents de salvaguardar el que queda dels partits i els seus lideratges obsolets. La independència no passa ni passarà mai per salvar el soldat Puigdemont, ni per la unitat partidista i de les entitats que fan de crossa al sistema.
Durant els pròxims anys assistirem a una lluita per mantenir el control del missatge independentista de tots aquests actors, però no desembocarà en cap projecte sòlid d’alliberament nacional. Només lluitaran per l’hegemonia a les institucions i per mantenir al veritable independentisme al marge de qualsevol poder de mobilització. En definitiva, fer veure que són els únics que poden alliberar el país amb les seves fórmules de submissió i pacte amb Espanya. Em considero legitimitat per afirmar això perquè les trajectòries de tots ells m’avalen, ja que només es plantegen la independència si és aconseguida amb un referèndum acordat i amb un pacte amb Espanya, i això no passarà mai.
Per altra banda, en la dissidència existeixen moltes idees i fórmules que estan prenent forma, segurament de totes elles sortirà una proposta més forta que acabarà per instaurar una nova forma d’independentisme real i honest. Aquesta ha de prioritzar l’alliberament nacional com a únic punt, deixant de banda qualsevol biaix ideològic que l’únic que genera és exclusió d’una part de l’independentisme alhora que perpetua l’autonomisme, el parany en què ha caigut Aliança Catalana.
Aquesta proposta ha de sorgir totalment allunyada dels autors del Procés, els partits i les entitats venudes al règim, i ocupar el màxim de llocs de poder institucional, mediàtic i social. Això es pot aconseguir de moltes maneres, amb vots, amb mobilització i amb la creació de moviments paral·lels de suport. Això no obstant, el primer pas –i més important– és deixar de donar suport amb vots, afiliacions i mobilitzacions en benefici dels autors de la traïció i la seva desfeta. Només si som capaços de minimitzar el seu poder, tindrem la possibilitat de crear i generar l’espai suficient per a alternatives viables.
Hem de tenir present que les institucions són autonomistes perquè estan ocupades per autonomistes i només funcionen com un apèndix del govern espanyol. Afortunadament, podem recuperar-les amb els nostres vots, fer servir la legitimitat que ens va donar el referèndum del primer d’octubre del 2017 per ocupar les nostres institucions i declarar la independència. No serà fàcil, però tampoc impossible, per la qual cosa mentrestant hem de seguir treballant paral·lelament perquè aquesta declaració sigui irreversible una vegada executada.
Recordeu sempre una cosa, la responsabilitat és sempre nostra, tenim el que hem triat. Ja toca que triem alguna cosa diferent.
___________
Carles Santacruz i Ruiz, secretari d’Acord per la Independència
Deixa un comentari